Barbara Lönnkvist: “Viatge a les profunditats d’Anna Karènina” (mostra).
Pròleg ~ Aquest llibre va sorgir arran d’una gran sorpresa. Aquesta sorpresa em va sobrevenir mentre rellegia alguns episodis de la novel·la “Anna Karènina”. Vet ací que Anna entra al compartiment del vagó i posa la seva bossa de viatge sobre el seient: «La bossa, després d’haver-se estremit sobre les molles, va ajeure-s’hi.» Així descriu Tolstoi aquest accessori de l’últim viatge d’Anna, com si fos una criatura viva. Això significa que la bossa de viatge de l’heroïna és quelcom més que un simple detall realístic. Es va despertar llavors en mi una gran curiositat: ¿Què era allò? ~ Em vaig posar a llegir la novel·la un altre cop parant esment als llocs on apareix la bossa d’Anna, i em vaig adonar de moltes coses interessants. Per exemple, aquesta bossa que sempre acompanya la protagonista ‹pel camí›, de sobte apareix també en el seu somni: es transforma d’aquesta manera en una mena de símbol. Així, després d’això, va caldre provar de treure l’entrellat del complex sentit del somni d’Anna; aquest treball, al seu torn, em va ajudar a aproximar-me a la comprensió de la marxa del pensament artístic de Tolstoi. Resulta que, en Tolstoi, el somni té dues dimensions. Per una banda, és una premonició, una finestra al misteriós futur, i així ho interpreta Anna mateixa; d’una altra banda, a través del somni de l’heroïna el lector penetra en la seva ànima, i ací Tolstoi anticipa aquell concepte del somni que després va ser desenvolupat en la psiquiatria del segle XX. Com més examines el somni d’Anna, més clar esdevé: és a la seva manera un ‹text a dins del text›, on hi ha aplegats en un cúmul elements que tenen la seva continuació en l’estructura vertebrada amb les figures que fan de motiu: la bossa, el mugic, la llengua francesa. Després vaig parar esment al fet que el somni de Vrónskiй és una variant del d’Anna; ambdós es reflecteixen recíprocament l’un en l’altre. Així, el mugic del somni d’Anna es transforma en l’acorralador del de Vrónskiй. Aquest detall ens porta a una altra línia de figures simbòliques de la novel·la: la cacera, particularment la cacera d’óssos. De fet, a la seva manera, el tema dels óssos s’obri ja al principi mateix d’“Anna Karènina”. Levin, en la pista de patinatge que hi ha al costat del parc zoològic, declara els seus sentiments a Kitty Shtxerbàtskaia, la qual ja ha esdevingut una fadrina adulta en edat de maridar-se. La seva institutriu, tot just abans, diu: «‹Tiny bear› ja ha crescut», és a dir, Kitty ja és una óssa adulta. És clar, després d’aquest descobriment vaig seguir amb major atenció tot el que tenia a veure amb óssos en la novel·la, i vaig trobar-hi tota una cadena de figures relacionades amb tal temàtica. Amb això era impossible no entusiasmar-se amb l’art de Tolstoi, el qual, sense cap puntada d’agulla, uneix el pla ‹real› de la novel·la amb un subjacent simbòlic, i forma així una sorprenent unitat artística. En la cadena ‹ursina› entraven constel·lacions celestials i la totalment terrenal apicultura. Justament la línia ursina va mostrar fins a quin punt és, en Tolstoi, complex i multi-capa el sistema de figures simbòliques, i quin paper juga en tot això el mateix teixit verbal. ~ Ara jo ja estava convençuda: cap repetició de figures i de motius en la novel·la no era casual, i la seva insistent accentuació devia tenir la seva explicació artística. En especial saltaven als ulls els esments explícits de Tolstoi a la llengua que utilitzen els personatges: la francesa o l’anglesa; i, en general, les seves nombroses observacions a tot el que és francès o anglès. Durant la tempesta, abans de la trobada amb Vrónskiй en l’andana (quan aquest manifestarà el seu amor), Anna llegeix una novel·la ‹anglesa›. I, després, tota llur història en comú adquireix una aparença ‹anglesa› gràcies a tot un seguit de detalls concrets i de rèpliques, el comú denominador de les quals coses és l’artificialitat i fins i tot la ficticialitat de la vida d’aquests dos. Amb això mateix, la parella Vrónskiй-Anna es contraposa a la parella Levin-Kitty. Al davant nostre no hi ha senzillament dues ‹línies› paral·leles de la novel·la, tal com era habitual considerar. Tolstoi cus amb molts fils aquests dos matrimonis i conforma un quadre general. La figura que enllaça totes dues ‹cases› és Dolly Oblónskaia, qui, d’aquesta manera, esdevé un personatge de primer ordre en la novel·la. Justament Dolly, amb la seva senzilla filosofia vital, surt discretament amb una mena de mesura moral: la vida no es pot construir, es pot només ‹apedaçar›. ~ Després d’haver quedat al descobert el significat de tot allò anglès en la novel·la, per a mi va resultar natural dirigir-me a una altra llengua estrangera, la francesa. L’estudi de totes les situacions on els personatges la utilitzen va mostrar una particular complexitat de la relació entre la vida interior i la llengua, per tal com el francès era alhora ‹propi› i ‹no-propi› per a aquella societat que es descriu en l’obra. A través de la llengua francesa va ser possible examinar millor i amb major encert la complicada anatomia de les relacions íntimes d’Anna i Vrónskiй i comprendre l’essència interior de llur trencament. ~ La lectura de la novel·la sota el punt de vista d’una o d’altra figura o d’aquest o d’aquell motiu, cada vegada es transformava naturalment en l’explicació de ‹tot› el text. Es descobrien trucs totalment inesperats, els quals donaven una visió fresca del text de l’obra, una visió lliure de les gruixudes capes d’interpretacions calcades que amb el temps havien cobert “Anna Karènina”. La descoberta de la lògica del pensament artístic de Tolstoi en el ‹text mateix› de l’obra, sense recórrer a fets de la seva biografia o a les seves pròpies teoritzacions sobre la vida i sobre l’art, va esdevenir una tasca molt atractiva. ~ Com a traductora [...], incloent-hi obres de Tolstoi, jo des de fa temps paro molt d’esment a la ‹paraula›. En la lectura proposada d’“Anna Karènina” he volgut mostrar l’art de Tolstoi justament com a ‹mestre de la paraula›, un art que tan sovint queda desplaçat per la grandiosa figura del Tolstoi pensador. ~ El títol del llibre, “Viatge a les profunditats d’“Anna Karènina”” reflecteix el curs mateix de la meva lectura. En descobrir qualque ‹detall que parla per si mateix› em submergia en el context de significats en el qual aquest detall viu i es desenvolupa. La descripció d’aquest complex context de figures i de significats constitueix el contingut de cada capítol del llibre. Si representem el text d’“Anna Karènina” com una mena de paisatge, llavors cada capítol és com un senderol que discorre enmig de pintoresques vistes. Aquests senderols de vegades van en paral·lel, de vegades s’entrecreuen, però sempre rere alguna colzada apareix alguna cosa nova. ¡Convido també el lector a fer aquest interessant viatge a les profunditats de la novel·la! ~ Com que la meva ‹lectura› es va realitzar en el transcurs de molts anys (i algunes de les meves reflexions es van publicar en articles esparsos), jo, és clar, mentrestant llegia també ‹literatura tolstoiana›. Però en la bibliografia proposada per mi indico bàsicament literatura a la qual em refereixo en aquest llibre. Si es provés de relacionar el meu mètode d’anàlisi del text amb altres investigacions sobre “Anna Karènina”, llavors sobretot caldria esmentar els treballs de Borís Eikhenbaum. En el capítol primer d’aquest llibre reto el merescut a les seves observacions i en cert sentit continuo la línia d’investigació iniciada per ell. La meva especial atenció als ‹detalls› inesperadament va aproximar el meu ‹mètode› als treballs sobre Tolstoi de [...]